Hem de recordar que el monestir de Ripoll va esdevenir un dels grans senyors feudals de Catalunya, amb control sobre moltes parròquies, terres i homes; la importància de Ripoll és evident a partir de l'any 1070, quan rebia rèdits de la vila i la parròquia de Ripoll, de la Guàrdia del Ripollès, d'Alpens, de Matamala, d'Estiula, de Campdevànol, etc, al Ripollès; de Cornellà, Evol, etc, al Rosselló; d'Olot, Besalú, La Pinya, etc, al comtat de Besalú; de Núria, Angostrina, Age, etc, al comtat de la Cerdanya; de Sta.Maria de Gualter, Sta.Maria de Teià al comtat d'Urgell, i de moltes parròquies i terres escampades per tota la Catalunya Vella, i la Catalunya Nova, a més de les possessions al Berguedà, centrades a Borredà, Obiols, Sorba, Gréixer, La Nou, Malanyeu, Brocà, Lillet i la Vall de Merlès; (vegeu mapa).
El monestir de Ripoll, que tenia la jurisdicció civil plena sobre Borredà i els termes parroquials de Sant Sadurní de Rotgers i de la Pera, tenia potestat per nomenar el batlle d'aquest lloc. El 20 d'octubre de 1145 l'abat de Santa Maria de Ripoll, Pere Ramon —abat entre 1125-1153—, i Ramon, monjo obrer del monestir, varen donar al senyor de Puigcercós, la batllia del lloc de Puigcercós, que ja tenia el seu pare. En la confirmació d'aquest càrrec el document especifica que la batllia la tindrà durant tota la seva vida, serà sempre fidel a Santa Maria de Ripoll i en el cas que exerceixi el càrrec il·legalment o negligentment, tindrà vint dies per esmenar-se i si no ho fa perdrà la dita batllia (2).

 

El document és molt interessant perquè demostra el fort control de Ripoll sobre el lloc; manté a ultrança el control del càrrec de batlle i no permet, a mitjan s.XII, quan el feudalisme és ja consolidat, que aquest càrrec esdevingui hereditari. Els senyors feudals, veïns de Borredà, havien confirmat els càrrecs hereditàriament des de feia temps, i també molts dels castlans actuaven també com a petits senyors feudals dins del seu terme casteller.
Al Berguedà en tenim bons exemples: els Espunyola (documentats des del 1163), els Lillet (des de finals s.XI), els Lluçà (vicaris comtals el 988), els Merlès (família castlana des del 976), els Merola (s.XII), els Viver (finals s.XI), els Palmerola (des del s.XII), els Mataplana (des del 1086), els Guàrdia (des de 1071), etc. alguns dels quals esdeveniren importants senyors feudals. Els dominis de Ripoll sempre van estar sota el control directe del monestir.
El document del 1145 esmenta la batllia de Puigcercós, que molt probablement incloïa una part de l'actual terme de Borredà: el mateix Puigcercós i probablement la parròquia de Boatella (no la parròquia de Sant Esteve de Comià que era del bisbat de Vic i que no pertanyia a Ripoll), i la zona de Salselles, és a dir, el sector de la riera de Merlès. Les parròquies de Santa Maria de Borredà i la de Sant Sadurní de Rotgers segurament formaven una batllia a part, la qual incloïa també, la zona de Casamitjana, fins a la mateixa riera de Merlès, que termenejava amb la Batllia de Puigcercós.
No sabem quines eren les competències del batlles de Puigcercós i de Borredà; eren sempre grans pagesos, com els Puigcercós, i en general tenien la representació jurisdiccional i econòmica del seu senyor. A Catalunya els batlles cobraven, per la seva tasca, una tercera part del delme dels ingressos senyorials, i havien de fer jurament de fidelitat al seu senyor. Els batlles que usurpaven rèdits o qualsevol dret del senyor eren obligats a restituir el doble de la quantitat usurpada i perdien el càrrec (3). Pensem que aquestes eren les funcions dels batlles nomenats per Ripoll, fins al segle XIII a l'actual terme de Borredà, amb algunes variants; per exemple, sabem que el batlle de Puigcercós si exercia fraudulentment la batllia tenia 20 dies per esmenar-se, abans de perdre definitivament el càrrec.
Josep M. Salrach (4) explica que la persona del batlle era força mal vista i odiada per la pagesia perquè era el representant personal del senyor i responsable de l'explotació econòmica de la senyoria. També era el símbol de les noves imposicions que es varen generalitzar en aquests segles durant el procés de feudalització. El batlle, segur que no podia apropiar-se dels excedents de la pagesia (censos, imposicions arbitràries, etc.) sense la coacció que exercia, expressada clarament en la paraula forçaré, forçar; és a dir, un terror mesurat que s'acompanyava, en casos extrems i exemplars, de càstigs corporals i mutilació de membres, amb la intenció de doblegar els pagesos a la voluntat del senyor.

Sovint les amenaces, la presència al mas amb la cavalcada, el temor a l'alberga (allotjament forçós), ja eren prou contundents. Els pagesos que, amb gran esforç i treball, s'escapaven de les condicions misèrrimes dels segles anteriors, eren expoliats pels senyors amb una gran pressió fiscal i fins i tot perdien la seva llibertat i la propietat directa de les seves terres en encomanar-se als seus senyors per gaudir de tractes més benvolents; tot això en un període de prosperitat creixent que culminà al segle XIII.
El segle XIII, concretament el 1214, el monestir de Ripoll va reorganitzar l'administració del seu important i creixent patrimoni; la seva complexitat, i els diferents graus de domini varen aconsellar una reestructuració, substancialment diferent a l'anterior, basada en les pabordies.
Les pabordies eren càrrecs administratius en mans de monjos o rectors de la seva confiança que administraven un ampli lot de terres i béns, sempre amb l'ajuda de batlles nomenats per l'abat de Ripoll i estratègicament situats en diferents punts dels seus dominis. Ara els batlles seran, molt probablement, batlles de sac, és a dir, únicament recaptadors del rèdits que el monestir cobrava en cada lloc als enfiteutes i arrendataris, i amb potestat per exigir els serveis personals als enfiteutes i arrendataris, amb potestat per exigir els serveis personals dels pagesos adscrits a la terra. La representació de la jurisdicció senyorial de Ripoll restaria anul·lada i passaria a la figura del paborde. Les pabordies de Ripoll eren la de Palau (Osona), la d'Olot (Garrotxa), la d'Àger (Pallars) i la de Berga que incloïa totes les possessions del Berguedà.
El poder de Ripoll i la seva supremacia varen enfrontar el monestir amb altres jurisdiccions, més concretament amb el bisbe de Vic, pel control de l'església de Sant Pere de Salselles. Cal recordar que l'església i el terme de Salselles formaven part de l'antic comtat d'Osona i quedaven inclosos dins la jurisdicció eclesiàstica del bisbat de Vic, deganat del Lluçanès. L'abat de Ripoll tenia el dret de presentar-hi els rectors però el bisbe de Vic era qui s'encarregava de la cura d'ànimes d'aquesta església. En les llistes de parròquies del bisbat de Vic anteriors al 1154 (5) no hi figura la de Sant Pere de Salselles, segurament perquè al segle XII el bisbat de Vic ja n'havia perdut el control; més tard va intentar recuperar-lo, car el monestir de Ripoll es va oposar a les Visites Pastorals que hi afectuaven els bisbes vigatans als s.XIII i XIV, les quals provocaren enfrontaments greus els anys 1260, 1278 i 1330. Finalment la seu episcopal vigatana sembla que va renunciar a administrar la parròquia de Salselles, i Ripoll va exercir-hi un control gairebé total (6).

 

 

Grans dominis senyorials al terme de Borredà

Ja hem dit que no tot l'actual terme de Borredà era propietat de Ripoll; els importants senyorius laics i eclesiàstics de l'entorn van fer-hi també acte de presència; i els trobem controlant partides importants de terra, a Borredà.
Els Portella, senyors de la baronia d'aquest nom, i una de les cases més poderoses del Berguedà des del segle XI, s'estenia per una gran part dels actuals termes municipals de la Quar, Sagàs, Olvan, Merlès, Vilada i Palmerola. La proximitat amb Borredà era doncs molt clara; encerclava per la part meridional, occidental i oriental els dominis de Ripoll, fins al punt que al segle XV, els barons de la Portella aconseguiren del rei la jurisdicció criminal de Borredà i per tant un control sobre el lloc.
La presència, encara que mínima, del monestir de Sant Pere de la Portella a Borredà és clara des de començaments del segle XI; l'any 1036 Isonard Òliba donava al monestir de la Portella, per remei de la seva ànima i la dels seus pares, un alou al lloc de Gardilans —villa quem vocant Herchilans— i un mas de Santa Maria de Borredà, conegut com a Hisla (7). Sant Pere de la Portella també tenia terres a Sant Sadurní de Rotgers, Santa Magdalena de Gardilans, Vilada i Castell de l'Areny (8).
El sector de Comià era controlat pels Maçanós, una família feudatària del castell de la Guàrdia i del de Palmerola; a l'indret del mas Maçanós, documentat el 982, hi havia una domus o casa forta que fou l'inici d'aquest llinatge (9). L'any 1179 Berenguer de Maçanós és un dels executors testamentaris de Ramon de Guàrdia, senyor del castell de la Guàrdia (10); el 1236, Bernat de Maçanós, la seva muller Beatriu i els seus fills varen establir en Pere Solà, la seva esposa Ferrera i els seus fills al Mas Comià de la parròquia de Sant Esteve de Comià, comtat d'Osona. El preu de l'establiment era de 100 sous d'entrada, un cens anual pel mas i les terres (1/4 part de la collita de cereals i de vi, un porc i tres mitges quarteres ripolleses de llana) i un cens anual per l'ús del molí (3 quarteres d'ordi) (11).
Al s.XIV els Maçanós encara posseïen el lloc de Comià; l'any 1329 Bartomeu de Soler, de la parròquia de Sant Esteve de Comià, pagava 1/5 part del vi que collia i 12 sous a Guillem i Beatriu de Vilacorba, senyors de Maçanós, al batlle Berenguer de Llimós (12).