Borredà i el monestir de Ripoll

La vall de Ripoll va ésser ocupada i repoblada també sota la direcció del comte Guifré des de l’any 879; fou precisament dins aquest context de repoblació que va fundar el monestir de Santa Maria de Ripoll, amb la clara intenció que el seu fill Radulf en fos abat; també funda Sant Joan de les Abadesses, per a la seva filla Emma. El primer abat de la naixent i petita comunitat ripollesa fou Dagui; aquest era un prevere o rector que procedia de l’església de Sant Andreu de Gréixer. El mateix Daguí, com a cap dels homes d'aquest lloc aconseguí que el bisbe Guisad d'Urgell consagrés la petita església de Sant Andreu de Gréixer, que ells mateixos havien construït l'any 871. Un cop a Ripoll, i com abat, Daguí va comprar, per al monestir, una vinya a Gréixer, amb els seus arbres, l’any 899; en aquest mateix lloc el bisbe Radulf va comprar una casa amb les seves terres l’any 932, béns que probablement es poden identificar amb l’alou que l’any 949 fou cedit al monestir de Ripoll pels almoiners del seu fill Olíba (13).
Després de la fundació de Ripoll començaren a ploure les donacions, molt especialment per part del comte Guifré i dels seus fills, i va iniciar-se un període d'intenses relacions entre Ripoll i l’actual Berguedà. Segurament foren Guifré, primer, i després el seu fill Radulf, els qui van donar l’església i el lloc de Borredà al monestir. En els preceptes dels reis carolingis Lluís d'Ultramar (939) i Lotari (982) i en la butlla del papa Agapít (951), que confirmen les propietats del monestir, ja s'esmenten com a propis el lloc de Borredà, amb l’església de Santa Maria i les seves agregades de Sant Sadurní de Rotgers i de la Pera, amb tots els delmes i primícies, juntament amb molts altres béns.
El 948, Oliba, fill del bisbe Radulf, va donar a Ripoll la parròquia de Sant Pere de Salselles, amb tot els delmes i primícies i amb el seu terme, que anava des de la riera de Llucà a la riera de Merlès i que termenejava amb Gomia, amb el camí de la vil·la d'Heures, amb el Puig de Flamídía i amb el de Castellar. Aquesta donació inclou també l’alou de Catalana i de Gréixer (14).

El 940, el comte de Cerdanya Sunifred, nét de Guifré el Pelós, va donar al monestir un alou de Boatella, el qual posseïa per donació dels seus habitants; aquest mateix comte va donar a Ripoll terres situades a la vall de Merlès, en els anys 947, 948, 949, 952 i 959 (15).
El monestir de Ripoll va acumular un important patrimoni que va mantenir, gairebé íntegrament, fins al segle XIX. Al Berguedà, tenia possessions a Avià, a Obíols, a Brocà, a Gréixer, a Aranyonet, a Sorba, a Gargallà, etc...; al Ripollès, a Matamala, a Alpens, a Es-tiula, a la vall de Merlès, etc...
El domini de Ripoll sobre Borredà era molt ampli: el monestir posseïa la Jurisdicció Civil plena i el control total sobre les esglésies de Santa María de Borredà, Sant Sadurní de Rot-gers i l'església de la Pera, l’advocació de la qual no coneixem; la Jurisdicció criminal restava en mans de la casa comtal fins al s.XV.

La vida de la comunitat rural als s. IX i X

Malauradament la poca documentació que tenim d'aquests anys no ens permet d’aprofundir en aspectes concrets i puntuals sobre la vida, els problemes i les il·lusions d'aquests homes i dones del s.IX i X, però la important bibliografia general de Catalunya i més concretament del Berguedà sobre aquests orígens històrics dona prou informació com per poder dir que, a Borredà, hi havia una situació molt semblant a la resta de la Catalunya Vella.
Tot el Berguedà es va repoblar amb una constant: la dispersió; enlloc no es forma un nucli urbá important però sí que es varen recuperar hàbitats antics. Ja hem fet referència als topònim en valorar la importància de la repoblació, i pel que fa a Borredà hem de recordar, una vegada més, topònims tan clars, com el romà de Comià, i el germànic de Rotgers. Ens indiquen que aquí, en aquests antics nuclis de poblament s’hi va instal·lar la una població nova, mantenint la constant d'un poblament dispers.
El 951, Comià —Cominiano— es citat com un deis límits del terme parroquial de l’església de Salselles; també la vil·la Heures —villa de Hederas— (16), i el camí que des de temps immemorial ressegueix la riera de Merlès i que arribaria, segurament, fins a Puigcercós. El 905 en l'acta de consagració de l'església de Sant Jaume de Frontanyà s'esmenta també la vil·la Cirera —ipsa villa que dicunt Cereisa— (17).
La primera noticia concreta de Rotgers és del 938 en esmentar-se que l'església fou construïda al costat del Palau Rodejaria —Aplati’m Rodejaria—, una construcció anterior, el propietari de la qual dona nom al lloc i a l’església. Semblantment cal esmentar també: Castell de l'Areny —Castellum Athalasindi—, Gombrèn —Gomesindus—, Gisclareny —Gisela-sind—, Bastareny —Berthtisind—, Malanyeu —Malangecus—, Campdevànol —Camp d'Avannali— i tants d'altres.
L'any 1979 arran de les tasques de neteja efectuades a Sant Sadurní de Rotgers van trobar-se les restes d'un hàbitat medieval a uns cent metres de l'església (18).

Les restes de murs es troben a mígdia de la carena i formen uns angles que dibuíxen diverses estances; sembla que una part d'aquest aparell fou utilitzada per fer el mur de tancament que envolta el cementin de l’església de Rotgers. S'han identificat amb un hàbitat medieval o amb el Palatium Rodegarii que dona nom a l'indret; amb tot, calen excavacions per confirmar la segona hipótesi.

En aquestes vil·les disperses de Cirera, Comíà, i Boatella, prop de les esglésies de Santa María de Borredà, Sant Sadurní de Rotgers, la Pera i Salselles, es va concentrar una població pagesa, procedent de l'Alt Berguedà i de la Cerdanya, que amb una tasca gegantina guanyà te-rres al bosc i als erms i començà a conrear cereals i vinya. Els pagesos s’instal·laven en terres de propietat comtal, sempre d'acord amb les autoritats; esdevenien aprissionadors i al cap de 30 anys de conrear-les ja eren propietaris lliures i alouers. Com explica Josep M. Salrach, els repobladors devien ser pagesos vinguts a les terres de rompuda amb eines, bestiar, llavors i queviures per poder resistir l’espera de la primera collita (19).
Les vil·les agrupaven tres, quatre o cinc masos petits i aïllats els uns dels altres; cada mas incloïa l'edifici on vivia la família i el bestiar, una petita extensió dedicada al conreu de la vinya, pocs camps de secà i un petit hort, ja que els masos es construïen prop d'un riu, riera, font, etc. La casa del mas era una construcció de petites dimensions que molt sovint aprofitava una roca gran com a paret de fons; en aquesta roca s'hi encaixaven les bigues que havien de suportar la teulada i, fins i tot, si es podia, s'aprofitava la roca com a paviment. La casa es completava amb paret seca força gruixuda (60 a 80 cm) i amb la porta a migdia.
El mas, de planta rectangular i no superior als 45 m2, es dividia en dues estances, una per la família (amb la llar de foc i un banc que, a l'ensems, servia de llit) i l’altra per al bestiar. La teulada, molt baixa, era d'una sola vessant i es feia amb ramatge, argila, lloses i gleves. Un clos tancava el mas i servia també de corral per l'aviram, les ovelles i les cabres; la resta d'ani-mals, porcs, bous, vaca i ruc, excepcionalment algun cavall, es tancaven a la cort, espai que solia correspondre gairebé a la meitat del mas.
Els utensilis d'aquests pagesos eren molt pobres: olles, gerres i plats de ceràmica grisa, cu-lleres de fusta de boix o de pi, algun ganivet de ferro, etc; un forat a la paret feia d'armari i les sitges obertes a la roca servien per a guardar la collita.
Aquesta és la tipologia general del mas als s.IX i X, la qual s'ha pogut definir gràcies a les excavacions i als estudis fets en masos d'aquests segles a llocs concrets del Berguedà: Vilosiu (Cercs), Castellot de Viver i Navel (Viver i Serrateix) i mas de la Creu de la Pedra (Guixers, Solsonès) (20).
La dura i difícil vida a pagès en aquests segles IX i X passava per un treball intens de la terra: petits camps allargassats i escalonats, separats per marges de paret seca; terres de secà destinades preferentment a blats (forment, ordi, sègol, civada i mill); a vinyes, que dona-ven un vi de poc grau, i a algunes lleguminoses, (sobretot faves). Al costat de la vinya i de l'hort s'hi plantaven arbres fruiters, gairebé sempre pomeres; davant la manca d’oli s'apro-fitava el de les nous, però sobretot el llard del porc. Al Pirineu i al Pre-pirineu cada mas comptava amb una mitjana de terres no superior a les 11 hectàrees, sense comptar-hi les petites parcel·les d'horta on es conreaven cebes, cols, etc. Les abelles proporcionaven la mel necessària per endolcir els aliments.

Del bosc s'aprofitava tot, no solament la llenca per fer foc, tèies per il·luminar, cines i mo-bilíari per l'habitatge, sinó també les pinyes, glans per als porcs, etc; com a substitutiu dels cereals en el consum humà, castanyes, bolets, vesc, la mateixa caça, etc.
Aquestes terres pobres i sovint en pendents, no permetien d'utilitzar altres eines que l'aíxa-da, l'aixadó, el càvec i la fanga, totes molt rudimentàries i amb poc ferro; excepcionalment en camps grans i entre els pagesos més benestants la parella de bous era utilitzada per llaurar (21).