DE LA NOU AL SOBREPUNY · 9 Quilometres · 5 hores · Altitud 885 m.

Iniciem la ruta davant el centre cívic de la Nou (aparcament públic) creuem la carretera i prenem el camí marcat com a GR 241 en direcció nord. El primer tram baixa empedrat fins a cal Patzi. Poc abans d’arribar-hi, el camí creua el torrent per una petita passarel·la davant d’un bonic salt d’aigua i, al costat, la font, amb arbres que l’ombregen i bancs que conviden a reposar –el descans el podem deixar per la tornada, ja que el camí retorna per aquest mateix indret-. El camí passa per darrere la casa i emprèn una pujada per un corriol que transcorre per dintre el bosc, en una zona boscosa, fent ziga-zagues.
Comencem a tenir interessants perspectives del poble i del santuari de Lourdes a sota.
Passat un curt rampant, deixem el camí marcat com a GR per agafar un antic camí a mà dreta que puja fins al costat de les runes del mas de Caselles. Un cop a les envistes de la casa, en els prats del seu voltant, anem a trobar un corriol que s'endinsa pel bosc. El seguim fins a arribar a una pista de desembosc que seguim amunt, cap a l'esquerra. En un revolt molt marcat de la pista, la deixem per agafar un corriol a mà dreta lleugerament per sobre d'un torrent. S’intueixen camins que surten a esquerra i dreta, buscant places on es feia el carbó vegetal. El camí creua el torrent: el camí sinuós era per les persones i els animals, per fer el pas més lleuger; el camí recte era pels troncs, arrossegats cap avall per les mules, que necessitaven un camí net per no quedar encallats a les corbes.

La Nou de Berguedà

Finalment el camí surt de les ombres per trobar la llum a la carena. En el darrer revolt abans d’arribar al llom, hi ha una fila de pedres amb forma vagament circular: és el què queda de la barraca del carboner. Des de la carena, un camí marxa per l’esquerra cap als seus dominis però ràpidament queda intransitable per desús. El nostre camí continua per la dreta i torna a reprendre al pujada, fet que permet gaudir d’unes vistes als riscos i boscos que formen la falda del Sobrepuny i a les serres d’Ensija, Pedraforca i Moixeró cap a l’oest i el nord. Tornem a veure la sinuositat dels camins trencada per les dreceres per on s’arrossegaven els troncs. També podem veure una altra senyal inconfusible del pas dels troncs: el frec d’alguns arbres que voregen el camí ha desgastat l’escorça deixant veure la fusta de sota com una antiga cicatriu.
Els pins i alzines deixen pas als faigs. El bosc es torna més ombrívol i frondós. Després d’un últim esforç arribem a un petit pla amb un faig monumental i, a uns 5 metres, la font del Faig, recentment restaurada. És un lloc entranyable però, abans de fer una aturada, us recomanem seguir una mica més amunt pel camí que fa un revolt per darrera del faig. Després d’una curta pujada, arribem a un segon pla, més esclarissat. Davant, veiem un forat a la roca: és la Bauma del Teixidor. Es va enfonsar al fer la pista però abans era habitada -segons diuen a la Nou- per un home solitari que es dedicava a fer treballs esporàdics al bosc o a les cases, tallava culleres i altres eines de boix però, sobretot, teixia amb cànem: d’aquí el nom.

Sobrepuny

Queden uns 200 metres fins al cim, primer per camí i després pujant sense camí per la fageda fins a un coll, seguint les marques blanques i grogues del sender de petit recorregut (PR-C 199). Ja en el camí, a la dreta, un estret camí porta fins al Sobrepuny de baix, un balcó natural amb vistes espectaculars cap al sud, oest i nord. La ruta segueix per l’esquerra, pujant per la carena de Sobrepuny fins al cim. Les vistes compensen el fort pendent. En l’àmplia cima, hi ha un punt geodèsic, un pessebre i un quadern per deixar les vostres impressions.

La baixada comença per l’altre costat, seguint les marques grogues i blanques, primer en fort pendent fins al collet del Faig – on abandonem les marques de PR - i després amb una suau pendent per un agradable camí carener. Una tala recent ha esclarissat el bosc i ha deixat al descobert una paret rocosa que voreja el camí i li confereix un interès afegit. El camí desemboca en una petita collada, on tomba cap a l’esquerra. No obstant això, si mireu en la mateixa collada, al costat del vailet, veureu tres pedres –una al costat de l’altra, pintades de vermell-. Són pedres de terme, utilitzades tradicionalment per marcar llistes entre propietats. El camí continua baixant fins al coll de la Plana. En aquest punt començarem a trobar les marques blanques i vermelles del GR 241 que haurem de seguir per retornar a la Nou. Tornem a veure antics camps de conreu. A la dreta, la casa de Rossinyol, encara habitada; a l’esquerra, la casa de Espades, que encara no es veu.

Vista de la Nou

La ruta baixa per la pista de l’esquerra, però després d’uns 200 metres, la deixarà per endinsar-se novament en el bosc per buscar el camí de les Agudes. La ruta creua el pla i comença un descens al costat d’un torrent. Més endavant gira a l’esquerra en un camí ample i recte. En alguns punts, l’arrossegament de troncs ha excavat una profunda rasa. El camí més evident les segueix pel costat. A la dreta, comencem a veure uns penyals, cadascun amb una forma més estranya que l’anterior. Són les Agudes. Estem en un dels trams amb més encant de la ruta. Al començament de la baixada, el bosc s’aclareix momentàniament per deixar veure la casa de Tor i, al darrere, la paret rocosa anomenada cingle de Tor.
Finalment, veiem una roca en forma de dit inclinat i, en el pla, les runes de la casa de les Agudes amb els seus camps. És un indret màgic i val la pena asseure’s al peu de la roca i absorbir la seva bellesa i tranquil•litat durant uns minuts. Tornem al camí i reprenem el descens. Al cap de poca estona, veiem unes edificacions a l’esquerra i, a sota, dues obertures. És la mina de les Agudes. En el camí de sota, la terra canvia de color: ara adquireix uns tons grisosos per les restes de carbó.
Poc després, agafem un camí a la dreta que porta a una pista que creuarem dues vegades per dreceres. Finalment seguim la pista cap a la dreta, passant pels troncs balmats d’una antiga font. Poc després, deixem la pista per girar a l’esquerra. Després d’una curta baixada, arribem a un torrent on hi ha una àmplia esplanada.

Rossinyol

El nostra camí continua per l’esquerra però si entrem a l’esplanada a la dreta, veurem un forat a la paret de la roca tapiada amb pedres. És la mina d’Insula i una de les més productives de la Nou. Prop d’aquí, sortia un telefèric que creuava davant del Santuari de Lurdes per acabar finalment en l’antic ferrocarril, a sota de Cercs, ara cobert pel pantà.
Seguint el camí, veiem novament el canvi de color pel carbó. El camí baixa per una zona rocosa anomenada el Grau, creua un torrent i després passa per un curiós passadís tallat a la roca. Poc després, el GR marxa cap a la dreta cap a Cal Patzi pel mateix camí que hem fet al començament. Després de gaudir del merescut descans a la font de cal Patzi, només ens queda la curta pujada fins al final de l’¡tinerari.

BORREDÀ

Puigcercós

D'aquesta manera començà el Procés de Borredà; la Universitat va negar-se a entregar els delmes i censos a Marc Antoni Boatella el 21 de juliol de 1710, al·legant que sempre havia estat governada pel batlle, nomenat per l'abat de Ripoll, junt amb el mostassaf, —l'autoritat del mercat que s'implantaria a Borredà des del s.XVI, arran de la formació del nucli urbà i de la possible existència d'un mercat setmanal—; que per aquesta tasca el batlle cobrava 1/7 part dels censos, i que mai s'havien nomenat consellers, jurats, o altres persones per a governar o per fer aquesta tasca.
Els testimonis presents per la Universitat i Comú de la vila de Borredà, —Jaume Coll, Andreu Coll, Francesc Coll, Segimon Vilardell, i Joan Cirera de Borredà, i Francesc Rafart de Sant Vicenç de Palmerola—, coincideixen en afirmar que Marc Antoni de Boatella no és una persona adequada per ocupar aquest càrrec perquè no viu al lloc i quadra de Boatella, sinó fora dels límits del monestir; també que Antoni Capdevila és una persona idònia per al càrrec de batlle, mentre que Josep Soldevila i Riera —la persona que proposava Boatella— no ho és car «es dels mes pobres de dit lloc, parent consanguini de Boatella, partidari seu, i que permetia que aquell cobrés 1/7 part dels delmes, censos, etc. si el recomenave.»
Marc Antoni de Boatella havia intentat imposar un batlle propi, entre «algunas personas pobres, miserables, que anaven públicament y per las portes acaptant y que eran tingudas y reputadas per las personas mes vils de tota la dita universitat de Borredà perque ditas personas li prometien si los nomenava Batlles dexarli collectar y rebrer dits delmes i censos y diners tocants a dits abats de Ripoll en dit lloch y las setenas de aquells y eren los que per menor salari li prometien tenir la dita Batllia.» El plet es va complicar alhora d'intentar determinar quina era la quantitat exacta de la setena part dels censos que es quedava el batlle de Borredà i a quin preu venia el blat, les gallines, els anyells, els pollastres, etc.

Boatella

Camprubí