La ramaderia era un complement bàsic de l’economia familiar en aquests segles. Cal re cordar que més de la meitat de l'espai del mas era destinat a corts i estables; gallines, abelles, porcs, ovelles, excepcionalment bous i vaques, formaven part de les explotacions familiars. Les gallines proporcionaven els ous, (un dels aliments més corrents de llur dieta); la pagesia pobra guardava la carn per intercanviar-la amb d'altres productes o vendre-la a les persones més riques. Els censos que es paguen als senyors jurisdiccionals pel preu d'un establiment són moltes vegades, a base de gallines i ous.
En cap casa de pagès mancaven les arnes d'abelles, de les quals es treia la mel per en dolcír els aliments o per a remeis terapèutics; de les abelles se'n treia també la cera verge que es destinava sempre a la il·luminació de l'església i de les cases mes riques.
En aquests segles alts medievals el porc era un animal lliure, molt semblant al senglar, de pèl fosc, amb el cap gros i allargassat, amb les orelles curtes i dretes, amb la columna vertebral molt encorbada i les cames llargues i primes (els pernils, pernes, eren molt magres) i gairebé mai no s'estabulava; els pagesos els deixaven lliures perquè pasturessin sota els alzinars, les rouredes, els castanyers, els camps, etc., on s'alimentaven d'herbes i sobretot de glans. Del porc gairebé s'aprofitava tot, com avui dia, i els productes més apreciats eren els pernils, (que servien per pagar censos als senyors), i els embotits. La cansalada era l’aliment per excel·lència de la pagesia, barat, casolà, amb moltes calories, cosa que estalviava el consum d'altres carns —aviram, xai, etc.—, que es destinaven a la venda i a l’intercanvi. El pèl de porc també s'utilitzava per a la fabricació de raspalls i pinzells casolans.

 

La matança del porc és la gran festa familiar i comunitària del món rural. Des d'aquests segles i fins als mateixos inicis de la industrialització i de la revolució urbana, acabades les feines del camp, de la verema, de la recerca i emmagatzematge de llenya per a l’hiverna, les famílies i la comunitat celebraven la matança del porc. Era la carn que més es gastava per al consum. Durant el novembre i el desembre, generalment entre Sant Martí i Nadal, es pagaven els censos de carnalatges (pernils i penques de cansalada), als senyors.
L'ovella és l'altre animal preuat en l'economia pagesa; agrupada en petits ramats, pasturava en prats naturals, que pertanyien al fisc o als senyors. Per a l'ús de les pastures, els pagesos o les comunitats senceres, com en el cas de Borredà, pagaven els drets de pastura; pasturaven, també, en els rostolls dels camps de la mateixa família.
L'ovella proporcionava la valuosa i necessària llana, indispensable per la confecció casolana de vestits. També n'aprofitaven la llet, amb la qual elaboraven formatges i mantegues, La pell, amb o sense pèl, constituí un excel·lent abric a les zones fredes de muntanya; el greix s'aprofitava per a la fabricació de candeles i per a la il·luminació casolana; les tripes i budells com a cordes; dels excrements en feien potingues i ungüents per a guarir malalties; en definitiva, s'aprofitava tot.
Els pagesos pobres, els que vivien en zones muntanyoses, substituïen les ovelles per les cabres, de les quals n'obtenien llet, formatge, mantega i carn. De vaques només en tenien els grans i rics propietaris senyorials o monacals. El petit pagès gairebé mai no podia mantenir una vaca a la cort, perquè alimentar-la era molt car i en cas de mort la pèrdua era molt gran.
Les vaques es destinaven a la producció de llet i als seus derivats —formatge, mantega i mató—, però també s'aprofitaven per al transport i per a llaurar. El brau servia exclusivament per a la fecundació de les vaques, mentre que els vedells es castraven abans de l'any a fi d'aconseguir animals mansos i resistents que s'aprofitaven com animals de tir. El bou tenia molta importància, fins al punt que era utilitzat com a moneda d'intercanvi; també servia com a punt de referència per valorar molts productes, i també per mesurar l'extensió d'una terra conreada (1 jornal de bou equivalia aproximadament a 64 àrees).
Els pagesos més o menys ben situats solien tenir un sol bou, per al qual calia buscar pastures i farratges abundosos; això sempre representava tenir un enorme capital en risc. Quan el bou era vell s'aprofitava la carn per menjar i la pell per fer vestits, sabates, arreus, ornaments, etc. (23).

Les esglésies preromàniques, cèl·lules de poblament i d'organització

 

Una extensió molt important de l’actual comarca formava part del pagus del Berguedà, subunitat del comtat de Cerdanya. Al s.X, quan la repoblació de Guifré el Pelós és ja un fet consolidat, s'organitza el Comtat de Berga, amb uns límits molt diferents als de l’actual comarca (24). Al terme de Borredà, els límits entre els comtats de Berga i d'Osona eren molt clars; concretament a la riera de Merlès —Sant Jaume de Frontanyà, Borredà, Boatella Í Palmerola formaven part del comtat de Berga, mentre que Salselles, Comià i Alpens, a la dreta de la riera de Merlès, eren ja comtat d'Osona—. La riera marcava també els límits entre el bisbat d'Urgell i el de Vic.
A l'Alt Berguedà la construcció de castells és forca tardana. La documentació ens parla de llocs de poblament concrets: les vil·les, la vall o el pagus i sobretot la parròquia, com a unitat de referència directa, record d'una organització antiga.

Es evident que l’organització de la vall és anterior a la del castell (la vall de Brocà, de Lillet, de Roset, de Gósol, de Saldes etc.); en molts llocs del Berguedà l'encastellament és un fenomen més tarda, ja del segles XI i XII.
En altres llocs, el castell és totalment absent: aquest es el cas de Frontanyà, Vallcebre, Ma-lanyeu, la Nou i Borredà. Tots els amplis territoris que no es van enquadrar dins d'un terme castellar pertanyien però a dominis monàstics importants (Sant Jaume de Frontanyà, Santa María de Ripoll).
Tant en els llocs inclosos dins d'un terme casteller com en els que no hi eren, la parròquia era la unitat de referència més directa dels pobletans; des de la repoblació la gent s'identificava amb la parròquia. Malauradament no conservem cap acta de consagració de les primeres esglésies preromàniques, documentades al s.IX i X, de l’actual terme de Borredà, documents que donarien una gran informació d'aquesta època, — L’any de la consagració, qui va construir l'església, quin era el seu terme parroquial, quin delme pagaven a la Seu d'Urgell, quins personatges varen assistir a la cerimònia, les relíquies que conservava l'església, les advocacions completes, etc.—.

Les esglésies de Borredà (Santa Maria, Rotgers i la Pera) varen passar molt aviat a la jurisdicció directa de Ripoll i ja l'any 919 els delmes i primícies que els pagesos de Borredà pagaven a Santa Mana, els cobrava el monestir de Ripoll (25); segurament també els de Sant Sadurní de Rotgers i els de l'església de la Pera. El monestir de Ripoll tenia el dret de nomenar rectors, malgrat formar part del bisbat d'Urgell.
L'església de Sant Pere de Salselles formava part del pagus de Llucanès, subunitat del Comtat d'Osona, i també al bisbat de Vic, ja que era situada a la dreta de la riera de Merlès. Fou cedida íntegrament a Ripoll l'any 948 amb els seus delmes i primícies i amb tot el terme parroquial, però l'abat només tenia el dret de presentar els capellans o rectors, i els bisbes de Vic s'encarregaven de la cura d’ànimes i de tota l'organització parroquial (26).
Com eren però aquestes petites esglésies preromàniques? Les esglésies avui conservades no tenen restes importants de l'obra preromànica; amb tot però, i seguint l’excel·lent definició que va fer Eduard Junyent i les de X.Sitjes i Molíns i Xavier Barral (27), sabem que les esglésies dels segles IX i X eren orientades a llevant i amb la porta a migdia; eren edificis petits i rústecs, de planta rectangular, la nau coberta amb un sistema d'embigat de fusta a doble vessant. El presbiteri, mínimament diferenciat per un arc triomfal, era cobert amb volta de pedra. L'aparell força irregular, amb pedres i còdols de diverses mides, i encofrat com si fos tàpia; l’aparell sovint és col.locat en forma d'espiga, l’opus spícatum. Les obertures són en forma d'espitlleres petites, d'una sola esqueixada i més obertes cap a l'interior.

Les esglésies del segle X solen tenir carreus petits o mitjans; la volta es utilitzada també en la coberta de la nau, reforçada amb arcs torals que reposen sobre pilars adossats a la nau. El transsepte és propi de les grans esglésies, a l’ansem que es generalitzen les capçaleres tripartides, amb la incorporació d'absidioles a banda i banda del presbiteri rectangular; també hi ha exemples d'esglésies de planta basilical. Malauradament no es conserva cap vestigi arquitectònic preromànic a les esglésies del terme de Borredà. La troballa d'una mostra d'opus spicatum a l’absis de Rotgers arran de la neteja efectuada l'any 1979 no ens pot inclinar a creure que l’obra actualment conservada es preromànica. Els estudiosos han demostrat que l'opus spicatum és un tipus d'aparell usat a l’època preromànica però no n'és exclusiu, ans al contrari, es troba en edificis romànics —com a Rotgers, per exemple—, en fortificacions i arquitectura popular (28). Antoni Pladevall (29) i Joan-Albert Adell (30) ja van associar aquest aparell a les construccions del s.XI.
Únicament resta un cap de biga molt simple i esquemàtic que representa un rastre humà i que probablement servia de mènsula i de suport de les encavallades de la primera església preromànica de Sant Sadurní de Rotgers; el va trobar Eduard Junyent i avui es conserva al museu Episcopal de Vic (31).
Les esglésies preromàniques de Borredà, hem de creure que eren semblants, amb modificacions o sense a les que han romàs dempeus fins avui. Al Berguedà tenim els exemples de Sant Esteve de Tubau o Montner, Sant Vicenç d'Obiols, Sant Marc de cal Bassacs, Sant Quirze de Pedret, Santa Margarida de Sagàs, el Castellot de Viver, etc. Al Ripollès, Sant Pere de Serrallonga, Sant Cristòfol de Campdevànol, etc...